Embriacs d'aquest temps sense pressa,
el desig deia mots que fregaven
la nuesa dels sexes.
Murmuraven els llavis
la frisança que dorm
dins els ulls.
Perdurava en els cossos
una pluja de llum
que ens untava la pell
a tocar de les vinyes.
Crema el blau
més enllà dels pollancres.
II
Blaus pollancres omplen l'aire de fulles,
l'ombra grisa del dia ja clos ressegueix unes veus,
la silueta llunyana del mar es transforma en una ona imprecisa,
jeu la pell sobre un cel que alenteix els colors
i allibera les formes del seu gest quotidià.
Ulls cansants ofereixen un somni
a unes mans que recorden.
Carles Duarte
Hoy es mi santo
No hay comentarios:
Publicar un comentario