un templo.
El silencio....
El maestro interior
nos llama
a entender el significado profundo
de la existencia.
El camino único.
Las huellas de profundidad y calado diverso.
El encuentro
inmenso.
Ni espada que lo corte
ni lo aniquile.
Lo ilusorio ha muerto.
..........................................
2 comentarios:
Assegut sobre el penya-segat
mirant més enllà de l’horitzó,
amb els ulls del cor
i olorant el flaire
d’una mar llunyana,
escolto el remor
de les tiges abans de tallar,
dels cereals
d’aquells conreus propers,
i escolto amb aquella oïda interior,
la veu de les roques,
el so verge
de les plantes de la vora,
i tots em diuen,
espera, ella ja és a la vora.
I penso amb tu
i et veig com si entre tu i jo
només hi hagués el vidre translúcid
d’una porta vella,
ara només em manca,
retocar la faç
i reconèixer-te
quan innocent t’apropis
pel camí de la meva vida.
No em vull moure.
No vull obrir els ulls.
El batec del meu cor,
et dirà que sóc jo qui t’espera.
Després tu decidiràs.
Qui sap qui!!!!!!!!!!!!!!!!
Quina il.lusió en fa el teu poema. Ara no tinc temps per més, però en quan pugui, amb el teu permís, li poso una foto i la penjo al bloc.
Un petó gran com la teva poesia. Ets un carinyo.
Magnolies.
Publicar un comentario